Sin categoría

ELS ESPAIS

El segon quinquenni dels 90 va ser l’hora dels espais estables:

– El Teatre de Marionetes LA ESTRELLA en el Cabanyal de València, es va inaugurar, l’any 95, amb una Mostra de Titelles de grups de UNIMA, amb cercaviles pel passeig marítim, etc… I es dedicarà fonamentalment a l’exhibició de les produccions pròpies.

– La Sala LA CARRETA obri les seues portes a Elx (Alacant) en el 98, amb un espai d’exhibició d’espectacles de titelles propis i d’altres grups, per a públic infantil.

– I al gener del 99 naix EL MARIONETARI de València. Afavorit pel TEATRE BUFFO i l’Associació d’Amics i Amigues de la Marioneta i Altres Arts, és un espai dedicat al món de la marioneta amb la tasca de fomentar la creació, formació i exhibició, tant per a xiquets com per a adults i per a donar a conéixer grups de tot de l’estat, amb tècniques i propostes molt diferents.

– Una idea semblant mouria l’obertura del CENTRO DE TÍTERES d’Alacant pel grup ARTETÍTERE.

Important va ser el suport que va rebre de la G.V. el MUSEU INTERNACIONAL de TITELLES d’ALBAIDA (MITA), que actualment exposa peces de titelles de tot el món i de les companyies valencianes que les han cedides, i és visitat per escolars i públic en general.

FESTIVALS

A més de la canviada de nom MOSTRA DE TITELLES DE LA VALL D’ALBAIDA (1984), sempre ens hem de felicitar de la supervivència de FESTITÍTERES d’Alacant i de l’aparició d’altres festivals, com a Castelló el “REGRESO A LA CIUDAD” o el FESTIVAL DE TITELLES DE LA RIBERA, a Alberic, que aposta per titelles en la nostra llengua.

Altres Festivals com Aldaia, la Setmana de la Marioneta de Benidorm, València (Caixa d’Estalvis de València), la Invasió de Titelles de Sagunt,… han desaparegut, han canviat de nom, o no són exclusivament de titelles.

LA FORMACIÓ I LES NOVES GENERACIONS

Si en algun moment semblava que els titellaires/as foren una “espècie en extinció”, actualment han aparegut grups joves amb vocació, que troben certa dificultat en la formació i que continua assumint UNIMA (UnióN Internacional de la Marioneta) i més puntualment, la ESAD, EL MARIONETARI i el CENTRO TEATRAL ESCALANTE amb cursos específics.

ELS ANYS 90

La dècada dels 90 es presenta molt fecunda per als titelles valencians.

El TEATRE BUFFO estrena Malasort (1990) que inicia un vessant artístic innovador, amb titelles d’abstracció figurativa en fusta reciclada, que és al mateix temps el primer muntatge de titelles de taula d’una dona solista valenciana.

EDU BORJA munta l’espectacle per a adults Soledats (1990), tota una exhibició de tècniques, algunes poc conegudes com el kuruma ningyo i amb nombres de marionetes de fils, de les quals es mostra com un dels millors constructors i manipuladors de la nostra terra.

Tot seguit el Quixot (1992) de BAMBALINA amb bunraku de taula donaria continuïtat a aquesta tècnica. Cal subratllar no obstant això, que tant Quixot com Soledats van ser muntatges dirigits a adults, públic inusual com a destinatari dels titelles ací, bé contràriament al que succeïa a Europa.

Les obres que les companyies valencianes van crear en aquest primer quinquenni dels 90 havien aconseguit tal interés artístic que van fer el salt autonòmic i van ser incloses en Festivals importants de tot l’estat: Bilbao, Barcelona,… i tot seguit van ser programades en teatres i festivals d’Europa i d’Amèrica.

És en aquest ambient quan es produeix a Alcoi el remuntatje de El Betlem de Tirisiti, per la companyia LA CASSOLA (hui LA DEPENDENT), i amb l’ajuda de l’ajuntament de la ciutat. Recuperant la tradició de la barraca de titelles on cada any per Nadal acudia la població a rememorar aquesta peça única tant per la tècnica – titelles de guia – com per ser bilingüe i comptar amb una part sacra, en castellà, i una altra costumista i laica, en valencià, on participen els més xicotets.
D’altra banda, en la primera meitat de la dècada es van concebre agosarades propostes: DZ 3000 (1993) del TEATRE BUFFO, on s’amalgamava la dansa contemporània i les marionetes; El Jardín de las Delicias de BAMBALINA (1995) i Rebelión en la Cocina (1995) del TEATRE BUFFO, on es mesclaven clowns i objectes.

Algunes van comptar amb preuades col.laboracions com el músic Joan Cerveró i el director Carles Alfaro en Quixot i el coreògraf Toni Aparisi en DZ 3000. Així, es va demostrar que els titelles podien enriquir-se en fusionar-se amb arts escèniques confrontants, però… la incomprensió i el daltabaix econòmic, va obligar momentàniament a abandonar aquest camí.

En qualsevol cas, altres companyies van arredonir aquesta dècada prodigiosa amb propostes temàtiques molt atractives com a Cuentos Rebeldes (1993) del TEATRO VIAJERO, inspirada en els contes de R. Dahl o el PC Computer (94) de LLUERNA TEATRE, obres que volien acostar a joves i xiquets al món dels titelles abordant temàtiques actuals.

PRIMERS GRUPS VALENCIANS AUTÒCTONS EN LA TRANSICIÓ

A la fi dels anys 70 el teatre de la nostra terra era bàsicament actoral. Els grups que feien teatre en valencià estaven lligats a les falles o al teatre independent.

Amb l’aterratge de grups argentins com LOS DUENDES i BAGATELA, que procedien de l’escola d’aquell país, es veuen més funcions de titelles. Ara bé, exporten una manera de fer que durant anys va ser considerada com la “única”.

El primer grup autòcton amb vocació titellaire, BAMBALINA TITELLES, naix a Albaida l’any 1981 i mostra un alt interés per posar en escena titelles i actors. El segon, TEATRE BUFFO, provenia d’una experiència pedagògica al «LABORATORIO DI PUPAZZI» del Istituto Leopardi de València, en 1983.

Abans, altres grups com a L’ENTAULAT i el GRAN FELE havien posat en escena espectacles amb titelles, com El Gegant del Romaní o 20.000 Legües de Viatge Submarí, del col·lectiu COLLVERT, si bé com a grups, continuaven amb les seues propostes de teatre d’actors i de circ.

Qui eren els contractants dels titelles en aquells temps?
Alguns dels nous Ajuntaments (mitjançant empreses) per a festes, la Diputació de València i sobretot, la Caixa d’Estalvis de València (BANCAIXA) que en la seua Obra Social portava funcions de titelles als “col·les més necessitats” i als pobles, quan obria una sucursal, per a donar-se a conéixer.

Però l’esdeveniment més important quant als titelles a València va ser, en 1985, el muntatge propiciat per la sala ESCALANTE, amb la producció del clàssic Tirant Lo Blanc. Tota una fita per als titelles en la C.V. i que van realitzar L’ENTAULAT i LOS DUENDES.

Curiosament, alguns titellaires que van participar d’aquell muntatge conformen hui dia, dos grups valencians de renom: LLUERNA TEATRE i EDU BORJA, que són al mateix temps dels pocs grups que creguen els seus espectacles en valencià i que van fundar en 2005, al costat del TEATRE BUFFO, l’Associació Professional de Titellaires Valencians (APTV).

Important va ser també, convéncer a la nova administració de meitat dels 80, que s’havia de donar suport a el teatre de titelles. Així que, 2 dels 4 Premis de Producció de la Generalitat Valenciana van donar suport econòmic a les creacions La Cova del Gran Banús (1986) de BAMBALINA TITELLES i El jugador de Petrer (1986) de TEATRE BUFFO, inspirada en l’homònima obra de l’escriptor Enric Valor.

I ara que les companyies tenien obres per a mostrar, es trobaren amb les dificultats de no comptar amb llocs on representar les seues reeixides creacions… Així que, van haver de presentar-les en sales d’actes, gimnasos d’instituts, llars parroquials, etc… perquè les infraestructures de les Cases de Cultura eren inexistents.

Altres grups de titelles van fer eclosió en l’escena valenciana: LA CARRETA TEATRE (1985) d’Elx, LLUERNA TEATRE (1989) amb Vols un güisqui, Joe? un muntatge de café-teatre per a adults i a més, el solista EDU BORJA (1989).

Entretant s’havien produït fenòmens molt decisius per a les futures companyies de titelles:
– L’aparició del Circuit Teatral Valencià, que suposava un possibilitat d’exhibició i que va proporcionar una fórmula de producció, basada en la “precontratación de l’espectacle en creació” i a la qual s’acollirà Aladí (1990) de BAMBALINA TITELLES, un muntatge de marionetes de fils, que va girar per tot el Circuit.
– La Mostra de Titelles de la Vall d’Albaida, que en ser comarcal, va suposar una certa descentralització de la ciutat de València… En aquells dies acollia les estrenes de les companyies valencianes i que per això es va convertir per algun temps en l’aparador de les propostes artístiques d’ací.

Important va ser també, convéncer a la nova administració de meitat dels 80, que s’havia de donar suport a el teatre de titelles. Així que dos dels quatre Premis de Producció de la Generalitat Valenciana van donar suport econòmic a les creacions La Cova del Gran Banús (1986) de BAMBALINA TITELLES i El jugador de Petrer (1986) de TEATRE BUFFO, inspirada en l’homònima obra de l’escriptor Enric Valor.