Una aproximació als titelles valencians (II)

ELS ANYS 90

La dècada dels 90 es presenta molt fecunda per als titelles valencians.

El TEATRE BUFFO estrena Malasort (1990) que inicia un vessant artístic innovador, amb titelles d’abstracció figurativa en fusta reciclada, que és al mateix temps el primer muntatge de titelles de taula d’una dona solista valenciana.

EDU BORJA munta l’espectacle per a adults Soledats (1990), tota una exhibició de tècniques, algunes poc conegudes com el kuruma ningyo i amb nombres de marionetes de fils, de les quals es mostra com un dels millors constructors i manipuladors de la nostra terra.

Tot seguit el Quixot (1992) de BAMBALINA amb bunraku de taula donaria continuïtat a aquesta tècnica. Cal subratllar no obstant això, que tant Quixot com Soledats van ser muntatges dirigits a adults, públic inusual com a destinatari dels titelles ací, bé contràriament al que succeïa a Europa.

Les obres que les companyies valencianes van crear en aquest primer quinquenni dels 90 havien aconseguit tal interés artístic que van fer el salt autonòmic i van ser incloses en Festivals importants de tot l’estat: Bilbao, Barcelona,… i tot seguit van ser programades en teatres i festivals d’Europa i d’Amèrica.

És en aquest ambient quan es produeix a Alcoi el remuntatje de El Betlem de Tirisiti, per la companyia LA CASSOLA (hui LA DEPENDENT), i amb l’ajuda de l’ajuntament de la ciutat. Recuperant la tradició de la barraca de titelles on cada any per Nadal acudia la població a rememorar aquesta peça única tant per la tècnica – titelles de guia – com per ser bilingüe i comptar amb una part sacra, en castellà, i una altra costumista i laica, en valencià, on participen els més xicotets.
D’altra banda, en la primera meitat de la dècada es van concebre agosarades propostes: DZ 3000 (1993) del TEATRE BUFFO, on s’amalgamava la dansa contemporània i les marionetes; El Jardín de las Delicias de BAMBALINA (1995) i Rebelión en la Cocina (1995) del TEATRE BUFFO, on es mesclaven clowns i objectes.

Algunes van comptar amb preuades col.laboracions com el músic Joan Cerveró i el director Carles Alfaro en Quixot i el coreògraf Toni Aparisi en DZ 3000. Així, es va demostrar que els titelles podien enriquir-se en fusionar-se amb arts escèniques confrontants, però… la incomprensió i el daltabaix econòmic, va obligar momentàniament a abandonar aquest camí.

En qualsevol cas, altres companyies van arredonir aquesta dècada prodigiosa amb propostes temàtiques molt atractives com a Cuentos Rebeldes (1993) del TEATRO VIAJERO, inspirada en els contes de R. Dahl o el PC Computer (94) de LLUERNA TEATRE, obres que volien acostar a joves i xiquets al món dels titelles abordant temàtiques actuals.

Deja un comentario

Abrir chat
Powered by